Albarracin, 1a Dosi

Ja farà mes de dos anys que vaig arribar per primera vegada des de les carreteres sinuoses que arriben fins al poblat emmurallat d’Albarracin. Aleshores la sensació que vaig tenir no canvia gaire de les sensacions que tinc cada cop que torno una vegada rere l’altra; admiració, pau, tranquil·litat, benestar, son sensacions que segurament es desperten en la majoria d’escaladors al veure els boscos preciosos plens de color i de màgia, de sombres i misteris i sobretot de milers de blocs que descansen en harmonia, des de petites pedres fins a enormes formacions d’una arenisca que fa tan especial l’escalada a Albarracin, una arenisca d’un color vermell apagat, amb milers de formes molt diferents creant tot un enorme repertori de preses on posar a prova les nostres habilitats com a rèptils de la roca.

En fi, qui hi hagi estat suposo que m’entendrà i per als qui encara no hi hagueu estat doncs a que espereu!

Aquí us deixo amb un recull de fotos que he anat fent aquests últims mesos a Albarracin. En son unes quantes així que suposo que les penjaré a entregues. Unes quantes cada dia jeje.

vista tipica d'Albarracin

Martin Jurander al techo Batman

solució dinàmica a un dels blocs d'escalment del carreró del Arrastradero

Miquel en els sostres del sector Psicokiller


Nando en una trave del sector La Masia


Masfi fent el punkie en la mateixa trave.

Jo en el país de las bicicletas en el Arrastradero

Guillem blokant al sector sol

Jo en un dels sostres de l'Arrastradero

Martinet en el Techo don Pepo en el sector Cabrerizo